Mentalitat de sucursal… Rellegint Joan Fuster. ….

“No se si dir-ne complex d’inferioritat fóra just. Es tracta d’una sensació d’inestabilitat “nacional”, que no és fàcil de guarir. El provincià és “provincià”….però el” provincià”és per definició, un home ressentit: d’un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials estèril….

“Ressentiment, complex d’inferioritat: suspicàcia. Res no és tan “suspicaç”com el localisme que, al seu torn, és segregat per l’actitud provinciana. El sucursalista presenta aquesta altra cara: la seva vil devoció centrípeta te el revés d’una exacerbació d

e l’amor propi local.  Aixó és una reacció superficial i barata, però es dispara de seguida que, que per un altre motiu o altre, el provincià es creu ferit en la seva “vernacularitat”. Ho diem sempre que un valencià se sent “desbordat”per qualsevol presunta arrogància provinent de Castella o del Principat. Com més “provincià”és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València, són precisament, els defensors més entusiastes de d’idioma valenciano, de la literatura valenciana, de las glorias valencianas,quan troben que algú els qualifica de “catalans,” cosa que ells consideren una usurpació. Son ells els qui salten am la més ardida impetuositat quan un castellà denigra el dialecto o alguna altra manifestació levantina. Aixó no falla mai. I encara: a més d’esser predominantment verbal, aquet localisme es limita, de fet, a les tendres insignificances del folklore, de la rivalitat esportiva i de la ponderació de paisatge familiar. És una petitesa d’horitzons bastant grotesca”…

Com grotesca és l’actitud d’algun partit, que passa per nacionalista i aquet passat 9 d’octubre ha participat en els tres actes, dos organitzats pels enemics de la nostra llengua (català) i cultura, els preocupa més el Castellà, l’Anglès ol Xino Mandarí que el valencià. Al matí honorant a Jaume I, i ofrenant noves glories a Espanya. Al mig dia al enlairament de la blavera a la plaça. Per la vesprada agarrats a la senyera, “SENSE BLAU” i segurament, degueren participar en la lectura de Nosaltres els Valencians. Valencians que Joan Fuster va retratar molt fidelment

ebulliently Vergonya botiflers,vergonya

Vicent Beltran, octubre 2012